Constel·lació #3: L'èxit de l'essència

Constel·lació #3

 L'essència de les coses, el que té és que és senzilla. Penseu-hi un moment en qualsevol exemple que us vingui al cap. Estic aprenent que les coses que s'entenen des de l'essència, o es fan des de l'essència, tenen èxit entre els humans.

L’etimologia d’essència com a concepte filosòfic (disciplina que em fascina, per cert) diu que són els atributs d’alguna cosa que “el fan ser el que és”, li donen identitat. Retornarem a aquest terme en la constel·lació que parlarà de la identitat humana i el respecte, però ara tornem a l’èxit. 

Lluny de l’èxit entès al SXXI on hi entren paraules enfosquides com competició, plans de millora, productivitat i nínxols de mercat, jo em refereixo a allò que té èxit justament perquè va a l’essència sense distraccions edulcorades, allò que és pur, que és per se. Sembla que el meu casalet té tant d’èxit sense que ningú sàpiga el per què. Mares i pares se sorprenen de veure que els seus fills volen venir, siguin de l’edat que siguin, “però no vols anar a un altre casal?, però què hi feu?, per què t’agrada tant?”, sense trobar una resposta convincent. Estan ben acollits, és senzill, són pocs i s’ho passen bé... poden semblar respostes possibles. 

I és cert que no hi ha monitors joves motivats, ni piscina, ni sortides a Marineland ni activitats dirigides grandiloqüents... doncs llavors, per què? És un secret -i avui us el desvetllaré. És que és ben senzill, ho és tant, que no ens ho creiem, els adults.

De tant senzill, que no ens entra al cap, a les nostres vides complexes i complicadíssimes en què hem de fer tants esforços de tota mena (personals, econòmics, relacionals, etc.) per ser una mica feliços i fer allò que ens agrada quan ens agrada. No, amb la infància és ben fàcil: volen jugar. 

Sí, sí, jugar. Tant fàcil com això. I aquí, juguen. Clar, definim jugar i com volen jugar. Ara ve potser, el truc o la dificultat dins de la senzillesa. La gràcia és entendre, sentir i viure el joc infantil... en essència. 

Quan una entén, sent i viu el joc infantil en essència, no programa activitats dirigides (sobre pre-programar també en parlaré en alguna constel·lació, perquè no ho suporto i relament, mestres, no cal), sinó que prepara espais preparats. 

Referencio a Loris Malagguzi que ens va descobrir l’ètica i l’estètica dels espais educatius però sobretot, i aprenc de Rebecca Wild sobre el concepte d’“espai preparat”, en què hi ha tots els elements necessaris per acollir l’essència del joc infantil. 

Hi ha un espai físic delimitat en condicions agradables, sí, hi ha materials de qualitat seleccionats entre estructurats i semi i no estructurats, sí, això també és molt important per descomptat. Però també hi ha un tercer element: l’ambient que s’hi crea. Per això moltes escoles parlen “d’ambients d’aprenentatge” -si bé el concepte està una mica desvirtuat.- 

L’ambient és l’element més essencial, cabdal. No calen ni espais meravellosos ni materials cars. Bé, en aquest ambient hi entra una cultura de grup, és a dir, què s’hi fa o quines possibilitats de fer té l’espai, com s’hi relaciona, i com pot mostrar-se un/a mateix/a en totes els seves facetes.

I doncs què cal per crear aquest ambient? 

 Un adult/a. 

Ahà, ja no parlem de diners, ni de plans pedagògics ni de condicions externes, parlem de la qualitat humana de l’adult i, com deien al Pesta, amb intenció: 

Cal un adult sa que posa l’essència de la infància al centre, que coneix els infants o que té interès per conèixer-los, que sap estar present sense fer res (com costa d’entendre això a les formacions), que té imaginació i des d’ella, dóna llibertat per fer-lo créixer, alhora, que pot intervenir en el joc suggerint (des de l’essència infantil, no la mirada adulta que condueixi i manipula per on ella vol), que sap atendre el joc (d’això no se’n parla prou!), que gaudeix enormement del que hi passa amb una actitud oberta més que estar “en la certesa”, i que sap posar els límits físics i psíquics perquè l’essència no es desvirtuï. 

 Quantes coses que fa l’adult, i que subtils i difícils d’entendre i de fer. És que darrere d’un gran pedagog/a (reviseu tots els grans de la història), hi ha una gran persona, en qualitat personal (eren curiosos per sobre de tot, d’arribar a l’essència) i també professional (tenien moltíssima formació en disciplines diferents). 

Si us n’adoneu, “essència”, que Aristòtil va utilitzar amb l'expressió grega to ti esti, literalment 'el que és', té a veure també amb la radicalitat, que ve d’arrel, d’existència, idea comuna.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Constel·lació #5: La xarxa que ens sosté

Constel·lació #0