Constel·lació #1: crear universos d'aprenentatge
Constel·lació #1
Fa un dia de primavera meravellós i em disposo a arreglar i trasplantar les plantes del meu balcó assolellat. Mentrestant, escolto un podcast d’una entrevista antiga que en Roger Escapa del Suplement de Catalunya Radio[1] fa al periodista Eloi Vila. Parlen de l’art d’entrevistar. Amb les mans a la terra, m’aturo per escoltar bé una part de la conversa en què l’Eloi diu;
Fem un procés de documentació bastant ampli, (...) el que no tinc és un guió de preguntes, sinó universos on pretenc arribar i intento arribar-hi sense preguntar directament. Per exemple: si sé que hi ha un element que és crític a nivell personal, no pregunto “sé que et va passar això” sinó què és el que més esforç t’ha costat a la vida?, és intentar arribar a l’estómac, a l’ànima de la gent, sense preguntar directament. I com que et mous en aquest univers tan personal, els dones la possibilitat d’arribar fins on ells vulguin arribar.” (min. 5.30)
Univers per entrevistar + univers per aprendre
L’escolto, i segueixen parlant de l’handbol que es juga a Sant Esteve de Palautordera -poble que compartim!- però jo ja no hi presto gaire atenció (potser perquè la tradició d’aquest esport és de les poques del poble que no m’han atret mai gaire) i seguida faig unes quantes connexions amb la idea de #crear un univers personal entre l’entrevistador i l’entrevistat. És tot un art!
I ho connecto amb l’art de crear univers dins l’aula o l’espai de joc de casa, és a dir, un ambient, un context d’aprenentatge ric, poc dirigit, però tanmateix, molt documentat, o com diem en pedagogia, #espai preparat.
Un entrevistador tradicional
Si m’imagino una entrevista portada per un periodista “tradicional”, me l’imagino fent preguntes com aquestes:
- Què vas estudiar?
- L’any 1980 vas perdre unes olimpíades, com va ser?
Que seria el mateix que un mestre/a preguntant a un alumne/a:
- Quines són les capitals dels països del nord d’Europa?
- De què està compost el sistema solar?
Un entrevistador amb art
Si ens mirem qualsevol programa d' Al Cotxe!, de TV3, conduit pel mateix Eloi Vila, veiem que una manera de crear aquest univers proper a l’entrevistat és escoltant música que li agrada i d’aquesta #estirant el fil cap al món que interessa parlar.
Podria semblar una pèrdua de temps documentar-se sobre quina música escolta l’entrevistat, buscar-la i preparar-la, i un esforç intentar connectar-la amb alguns trets personals del quals volem parlar. Però si ens hi fixem, és una manera meravellosa de conèixer al protagonista abans de conèixer-lo, d’apropar-nos a ell mitjançant un art tan universal i directe com ho és la música, i que, com diu l’Eloi, posem a la nostra predisposició l’ànima de qui volem escoltar, obrint un món de possibilitats infinites d’expressió.
Crear universos d’aprenentatge
I doncs, com puc aplicar “l’art d’entrevistar” creant universos a la meva aula, amb infants o adolescents, o a casa, amb els fills i filles?
Començar les classes, o qualsevol aproximació cap a un infant o adolescent, es pot fer des del #silenci que genera espais de reflexió, com diu Jaume Plensa, l’escultor, i tot seguit, amb l’expressió d’algun art: una cançó, un poema, un moviment...
Xssst, sentiu? “Call me by your name” de Pau Figueres (2018) A: Nada Nuevo Bajo el Sol (Satélite K)
Diu que hi havia una vegada... “Mannetje Vrouwtje krijgen een kind” de Brigitte Minne i Kaatje Vermeire (De Eenhoorn, 2009)
I vosaltres, en quin univers vau crear el vostre fill o filla? En quin univers entren els vostres infants o adolescents a l’aula?[2]
Acaba l’Eloi Vila, referenciant al seu amic i periodista Albert Om, comentant l’art d’entrevistar amb unes frases que hem sentit també de la boca de pedagogues tan importants com Maria Montessori o Rosa Sensat:
cal preguntar poc i escoltar molt;
hi ha d’haver la capacitat d’escoltar;
i la de saber estar amb aquella persona amb qui estàs parlant.
Ho veieu?, tot es pot relacionar a la vida, perquè tot, tot, tot, forma part d’un univers enorme el qual ens acull, i que ens entossudim a segmentar i fragmentar, però les sinapsis es fan soles, com constel·lacions al cel, com es descriu a l’àlbum del guitarrista i compositor amic Pau Figueres, “Nothing New Under The Sun”[3], i que ja us en parlaré a la propera Constel·lació#2.
A reveure!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada